ENTREVISTA ALS FESTERS DE L’ANY 2025

Julián Cabezós i Ismael Miralles “Berlúbia” 

Hi ha festers que passen per la Festa… i hi ha festers que la sostenen. Dels que estan sempre quan fa falta, dels que resolen, organitzen i fan que tot funcione encara que no es veja. I també dels que encenen l’ambient, dels que no es perden ni una i dels que converteixen qualsevol racó en una celebració. 

Quan es parla de Festa, sovint pensem en música, pólvora, desfilades o emocions compartides. Però darrere de tot això hi ha persones. Festers que, amb maneres ben diferents d’entendre-la, fan possible que la Festa continue sent allò que és: tradició, convivència i sentiment.

Les Festes de 2025 van voler reconéixer dos noms que representen, cadascun a la seua manera, una forma d’estimar i construir la Festa des de dins. D’una banda, Julián Cabezós, sinònim de compromís, constància i treball silenciós; una figura clau dins dels Pirates-Marinos, vinculada durant dècades a la gestió, l’organització i la responsabilitat festera. De l’altra, Ismael Miralles “Berlúbia”, expressió viva de la convivència, l’espontaneïtat i la passió per fer Festa; un d’eixos festers que semblen convertir qualsevol moment en memòria col·lectiva.

Dos perfils diferents, quasi oposats en aparença, però units per una mateixa convicció: la Festa s’ha de viure, cuidar i transmetre. Entre records, anècdotes, reflexions i també preocupacions de futur, conversem amb dos homes que acumulen una vida sencera de vivències festeres i que, encara hui, continuen sent referents dins i fora de les seues filaes.

Perquè hi ha qui passa per la Festa… i hi ha qui deixa petjada.

Julián Cabezós i Ismael Miralles “Berlúbia” 

1. (Julián) Vas començar a desfilar amb només mesos de vida i no has faltat mai als Pirates-Marinos. Què té la teua filà perquè siga una fidelitat de tota una vida?  

La veritat és que eixa és una pregunta difícil de respondre. Crec que explicar amb paraules el que sents per la filà es bastant complicat. La filà, per mi, és como una altra família, un lloc on vius, on vas a gaudir de la companyia d’amics amb els que, moltes vegades, únicament els trobes allí i que més que hagen passat casi 6 mesos pareix que va ser ahir que ens vam acomiadar. I és una manera de sentir que m’ha acompanyat tota la vida. Jo no em veig eixint en una altra filà que no siga la del pirates. 

La filà, per mi, és com una altra família.

Julián

2. (Berlúbia) En el teu cas també eres fester de cuna, però amb una manera molt particular de viure la Festa, més lliure i intensa. Quan vas decidir que la Festa s’havia de viure així, sense perdre’t res?  

Esta pregunta em fa reflexionar. He arribat a la conclusió que jo mai no he decidit com viure la festa; sempre l’he viscuda tal com m’ha eixit de manera instintiva. Des de ben menut, a casa dels meus pares, sempre he vist el compromís fester, i jo l’he continuat sense plantejar-me com fer-ho. 

La festa són sentiments, moments i una manera d’exterioritzar el que portem dins. Disposar de temps per gaudir-la, implicar-se en els actes i compartir-los amb la teua gent és bàsic. I, a més, cal esperar que “els astres s’alineen”, perquè no sempre tot ix com un voldria. 

3. (Julián) Amb 30 anys ja eres delegat d’una filà plena de gent major i amb caràcter. Quina va ser la lliçó més dura que vas aprendre en aquell moment?  

És cert que en aquells moments, ja fa més de 30 anys, la filà érem 20 o trenta persones, la majoria de més de 40 anys i amb una serie de costums, amb una manera d’entendre la festa molt particular, per dir-ho d’alguna manera. Eren casi tots amics, d’un parell de quadrilles, i la filà era una extensió més d’això, del grup d’amics. Aixó suposa que la festa s’organitza com una extensió de la vida quotidiana dels amics i, casi sense voler, tu eres un intrús que pensa d’una altra manera, que vol fer les coses d’una altra manera i que veu la festa d’una altra manera. Notes una oposició, que pot ser fora sense intenció, sense voler, però que està ahí, i de vegades tens el sentiment de què no eres més que un gestor que l’única cosa que pot fer és “treballar” per que altres tinguen la festa que ells volen tenir. Ho torne a dir, no crec que eixa forma d’actuar ho fora de manera conscient, sinó que era una manera de viure i fer festa heretada i assumida com a normal.  

Com a anècdota, et puc dir que una de les primeres coses que vaig fer va ser anar per alguns dels bars del poble, després de les festes, pagar un compte a nom de la filà i dir-los que la filà no anava a pagar-ne més. Tornem al d’abans, la filà era l’extensió del grup d’amics. 

4. (Berlúbia) Tu, en canvi, has sigut “cap d’esquadra etern” i un dinamitzador constant. Què és més difícil: organitzar o fer que la gent disfrute de veritat?  

“Fer que la gent s’ho passe ja és ‘harina de otro costal’.”

Berlúbia

A vore, són dos coses diferents, però es complementen. L’organització depén de la responsabilitat que tingues i de l’escalofó que ocupes dins de la filà. No obstant això, és fonamental que existisca una també delegar funcions. I és bàsic rodejar-te d’un equip de gent, si pot ser bona millor, la gent, i saber delegar funcions. Una vegada hi ha aquesta l’estructura, es poden preveure i preparar moltes coses amb antelació. 

Fer que la gent s’ho passe ja és “harina de otro costal”. Depén del fester, però s’ha de canalitzar l’organització ja prevista i esperar que salte la xispa; aleshores apareixen els moments de vertadera festa. 

5. (Julián) Has estat dècades assumint responsabilitats i, moltes vegades, perdent-te moments de festa perquè els altres la pogueren gaudir. Quin ha sigut el sacrifici més gran?  

Home, sacrifici, com a tal, jo crec que no. El que hi ha són moments en els que agafes uns cabrejos de por. Hi ha hagut vegades, pot ser més de les que calia, que dius ho envie tot a mamar i que s’apanyen com puguen, que prefereixes no desfilar en un soparet i coses semblants, però sacrifici crec que no.  

Si tornes la vista enrere penses que pot ser, i segurament serà així, que t’has implicat massa, que has deixat de fer coses amb la família per “culpa” de la filà i que segurament ara no faries.  

El problema principal és que, sense voler, et fiques en una dinàmica on, altra vegada sense voler, assumeixes com a teves una sèrie d’obligacions i de responsabilitats amb la filà que no hauria de ser i, d’alguna manera, et deixes portar .

6. (Berlúbia) Has sigut president quasi 40 anys, però també creador d’espais i moments mítics de convivència. Quin és el secret perquè una filà siga una família?  

Família no, jo la fila la definiria com una tribu,  en grups de convivència interior on cada uno té unes particularitats diferents, a voltes prou paregudes. 

Els tresllat per part de tots és imprescindible, estar al quite per a solucionar algunes situacions especials, i anticipar-se “si tens sort d’aplegar a temps és important”. 

Però el clima familiar depès de l’actitud del fester, entre tots s’ha de fer.  

7. (Julián) Has sigut capità dues vegades, però sempre recordes amb especial emoció la de 2006 amb el teu germà. Què té eixe record que el fa irrepetible?  

Var ser la il·lusió de un fester feta realitat. Compartir-la amb el meu germà, amb les nostres famílies, és una cosa inexplicable. Les imatges queden en la memòria però, amb el pas del temps, algunes van diluint-se, però pel que fa als sentiments, les sensacions, això queda sempre molt, però que molt viu.  

Recorde perfectament, l’any 2000, el tercer dia de festes, després de dinar, quan a la kàbila van anunciar que els capitans del 2001 anaven a ser Juanjo i Vicente Pardo, Ramón i jo ens vam mirar, no calia dir res, la mirada ho dia tot, i deia que “els propers capitans dels pirates serem tu i jo”.  

Per dir-ho d’alguna manera, ahí va començar tot. Per suposat, sense el recolzament de les nostres families no haguera sigut possible.  

Hi ha molts records i sensacions, però una de les més grans és la intensitat amb la que vam viure l’últim any, però per damunt de tot, la brutalitat amb què vam viure el mes d’agost de 2006, irrepetible.  

El que vam sentir quan entrarem a la plaça, és una cosa que mai és pot oblidar. El calor que ens transmitia la gent va ser increïble. Vore la plaça plena, per les voreres i pel desfile, es una cosa que no s’oblida.  

La única cosa que em sap mal, llavors i ara, és que els meus fills eren molt xicotets, d’1 i 3 anys, i no ho van poder viure, pero ho van patir. Ojalà puguera dur-los ara, amb esta edat que tenen, a 2006 i viureu amb ells 

8. (Berlúbia) També has sigut capità en diferents etapes i amb diferents companys, inclòs el teu fill. Canvia molt la Festa quan la vius des de la família?  

La família és el fil conductor de la vida i de la festa. I té dos vèrtexs, ascendents i descendents. Jo ser fill de Moro Vermell (Michelín) m’ha condicionat la manera de sentir la festa. Sempre ha sigut un xicotet homenatge que li he fet.  

En la meua família ha complit molts objectius. Vaig ser capità de filà amb Jaume (cosí) en el 1999 el súmmum, capità de festes, amb la meua dona i els meus fills, a pesar de tenir ofertes molt suggerents, de bona gent que volia el moment amb mi, però que em va fer triar el que va ser correcte, la família.  

En el 2012, tornar a ser càrrec acompanyant al meu fill, a proposta d’ell, va ser un honor per a mi.  

9. (Julián) A més de gestor, també formes part de l’equip redactor de l’ambaixada. Què t’aporta aquesta part més cultural de la Festa?  

Bé. L’assumpte de l’ambaixada és una cosa molt particular. Ajuntar-nos 6 o 7 persones per a mantenir una tradició de la nostra filà, que arranca en 1935, és un privilegi, és una altra part de la festa que no es veu, com moltes més, i a la que tampoc saps com has arribat a clavar-te ahí, però és una part, per a mi, molt important de la nostra identitat com a filà, una cosa que mai podem deixar perdre.  

Hi ha coses que et sorprenem un any rere l’altre, explique, primera reunió, normalment Encarna trau un llistat de coses que han passat al poble, que no sé qui li ha contat, pareix ser que té informadors, confidents, fijos, i no una, una caterva, i de les que tu no t’has enterat ni de la meitat, (arribes a pensar si realment vius a Xixona), de coses que han passat a Espanya (eixes si te les saps), etc. D’ahí anem triant del què volem parlar, ens repartim la feina i quedem per una altra sessió on discutim els textos, els pulim, i així una vega i una altra i sempre amb un retard espantós, pràcticament acabem la mateixa setmana de la festa. Propòsit per l’any vinent, començar abans, en juliol, resultat anual, comencen la primera setmana d’agost, amb els agobios consegüents. 

10. (Berlúbia) Sense ser músic, tens una relació molt estreta amb la música festera, sobretot amb la percussió. Què sents quan sona una marxa i comences a marcar el ritme?  

No sempre se sent lo mateix, depèn de molts factors. Tu formes normalment per inèrcia però ai amigo, quan sents eixos moments especials, quan s’arranca de veritat, no podria definir exactament el que senc. Però són molt ,molt, molt especials.  

Un bon desfile, ben fet i acabat, forma un bon dia de festa, que tots no són iguals, a voltes es podria definir com un bac en el cel.  

Ara, lo d’Alcoi, ja es pot dir que és una tradició que van començar uns amics. L’any passat vam complir 50 anys de muntar segons l’estadista oficial, el senyor David Mira. La població veïna sense entrar en comparació ninguna i respectar la idiosincràsia de cada poble és de jugar amb la Champions de la festa, espectacle, l’escenari, músiques, festers, ambient, gent. Es viu molta festa.  

I arrastrar els timbals i col·laborar en la meua modesta medida en la banda el Trabajo de Xixona pos en permeteix mimetitzar-me, i disfrutat un poc d’eixe ambient especial i fester que allí es respira. Ha d’estacar que Alcoi sempre estan molt ben acompanyats en eixa labor, pel senyor Boatella. Ha sigut un puntal imprescindible per a passar-ho bé. I també tota la gent que coincidint actualment.  Es crea un ambient molt bonico (tendida 7).  

11. (Julián) Has vist passar generacions dins de la filà. Com valores el relleu generacional actual?  

A vore, l’assumpte del relleu generacional en la filà és una cosa que ens preocupa i molt. De moment ho duem prou mal. 

12. (Berlúbia) Tu eres un gran defensor de “fer festa” per damunt de tot. Creus que les noves generacions viuen la Festa amb la mateixa intensitat?  

La festa va de modes: a voltes més i a voltes menos. Tenia una duda amb el paró de la pandèmia, com tornaria la gent, però sorprenentment i amb alegria, estic observant que les noves generacions estan molt vives, i que adaptant-se uns als altres, està fent-se una feta molt bonica i molt intensa. La festa està molt de moda actualment.  

13. (Julián i Berlúbia) Representaeu dos maneres d’entendre la Festa: una més organitzativa i una més visceral. Què admireu l’un de l’altre com a festers?  

Berlúbia: L’amic Julián és tot un clàssic de la festa.  Sempre ha estat ahí. En este any que hem tingut més moments de convivència l’he conegut més, i veig un fester convençut de lo que en al seua filà i en la festa en general. És un martell percutor, que ha fet i fa molt per la seua filà i que ha tingut una constància a tindre molt en compte.  

Julian: Parlar de Ismael en la festa és parlar d’una institució, sempre present, any rere any, una persona, un fester, que sense voler fa notar la seua presència, acapara l’atenció dels que estem mirant, per no parlar de el que és i significa dins de la seua filà i en la festa en general. Per resumir-ho crec que es pot caracteritzar en tres paraules: UN SENYOR FESTER. Crec que Ismael és un exemple a serguir pels futurs i alguns, molts, dels presents festers. 

14. (Julián i Berlúbia) La Festa també implica temps, diners i sacrifici personal. Què han hagut d’acceptar les vostres famílies per poder viure-la així?  

Berlúbia: Per a eixir a la festa és precís, però precís el recolzament de la família, de com estiga l’ambient familiar en general, depèn de com s’encontra anímicament per a fer Festa. És directament proporcional.  Ara, el sentir-se acompanyat i comprengut és vital per a poder fer festa.  

Invertir en temps per als que ens agrada la, ni ho notes. Els diners que també són importants, és qüestió de prioritzar, el que va a un puesto no va a un altre. En consenso amb la família es decideix el que es fa i el que no.  El sacrifici forma part de lo que no importa fer per a que les festes continuen endavant.  

Treballar per la festa no t’ho exigeix ni t’ho demana ningú, ho fas perquè vols. Així que el sacrifici no existix.  

Julián: L’assumpte de la família i la festa és una cosa complicada de casar. No ocupa una part important, en quant a quantitat de dies, del temps però sí en les dades, principalment en estiu. Tots sabem que la festa no para mai, que és una cosa molt dinàmica, sempre està present, durant tot l’any tens reunions, preocupacions, etc., però el que és a partir de juny és, de vegades, massa absorbent i, com he dit ja, obliga a donar-li una part del teu temps que las de treure d’altres coses que en la majoria del casos és de la vida familiar. En una filà amb les tasques ben definides i repartides, com ens passa ara nosaltres, es duu prou millor, però de tota manera fa que li dediques massa temps. Realment una cosa complica de casar. 

15. (Julián i Berlúbia) Mirant cap al futur: com veieu les Festes de 2026 amb la situació econòmica actual? Creieu que poden afectar la participació o el model de festa?  

Berlúbia: La festa del 2026, en general, la veig molt bé, simplement, continuar l’estela del 2025. Es van batre rècords de participació de festers i de bandes el dia de l’entrà, enguany les capitanies pinten bé.  

La situació econòmica actual que em preguntes, la considere que a nivell mundial i global “ahí sí que hi ha un bon sarao”, però crec que a nivell local i fester no mos tocarà de ple, i per altres anys, Deu provirà.  

Julián: Com ens afectarà? Jo que sé. En primer lloc hem de partir de la base que la festa és un luxe i a partir d’ahí moem. Està clar que la situació actual del mon ens afectarà d’alguna manera. Tot munta i pareix que muntar la quota es un sacrilegi. Em preocupa sobre tot pels jóvens, molts d’ells amb treballs inestables i, moltes vegades, mal remunerats. També per les famílies on pares i fills són festers, pot ser famílies de 3 o 4, i els fills encara no són capaços de costejar-se la festa, evidentment per algun lloc s’ha de retallar. El retall serà en la festa? En un parell de mesos ho vorem.  

També és cert, o així ho pense jo, que la situació económica i laboral d’Espanya, hui en dia, no té res a veure amb la que hi havia en situacions de crisi que hem passat en el que portem de segle, però está clar que alguna cosa ens “tocarà”  

Ara el problema que es planteja en les filaes i en l’associació és que fer, Retallem despeses? Sí, però per on? Si pensem que les grans partides dels pressupostos són música, kabileros, menjar i beure, poca cosa es pot fer. Es podem compartir soparets, contractar menys músics, limitar els cubates per persona o anem a coses més dràstiques, llevem un soparet? No es dispara? Complicat, molt complicat. Està clar que la festa ha de canviar, però cap on? Eixa és la gran pregunta, de moment, sense resposta. 

16. (Julián i Berlúbia) Davant aquesta situació, quines solucions o adaptacions proposaríeu per mantindre l’essència de la Festa sense que siga tan costosa?  

B: El tema del cost de la festa,sense perdre l’essència festera, pense que les filades ja estan fent una bona  i gestió, per a la festa els diners són imprescindibles. Fer-la lluir i disfrutat de la festa, pagant quantitats relativament assequibles, per al fester normal, requerix el que crec que ja està fent-se. 

Optimitzar al màxim els recursos és una labor que requerix un estudi de màrqueting de les quotes, i tindre la imaginació molt oberta, per exemple, el món de les quotes ha canviat una barbaritat, avui, a part que la dona ja és festera de dret i paga la mateixa quota que l’home, antes no era així. 

En el tema dels Soparets, s’ha optimitzat molt. Apart que la Federació ha eliminat un, unificant els resto de Soparets, veig que algunes filades han optat, per la fórmula de conviure i fer-los junts amb altres filades. I així compartir gestos que són fixes, i quan més en siguen a menys eixirem.  

També el permitir que el fester tinga flexibilitat per a eixir a actes o dies concrets, sense pagar la quota completa a la filà, no li ve res mal eixa col·laboració. O siga, reitire la proposta de tindre la imaginació molt oberta, i buscar i emplear fórmules que permitisquen fer la festa que fem, torne a dir-ho, a un preu molt assequible.  

17. (Julián) Després d’una vida dedicada a la filà, aquest reconeixement arriba com a culminació. És un punt final o encara et queda camí fester per recórrer?  

De punt i fianl ni hablar, faltaria més. Ni tan sols es un punt i seguit.  

Crec que, si no passa res, em queda molta corda. Pensa que jo he viscut, en primera persona, l’exemple de Pepe el Campano i pense seguir-lo. Mentre puga desfilar i fer-me un herbero a la kàbila, estaré ahí, amb la samarreta a ratlles i el gorro blanc. 

18. (Berlúbia) En el teu cas, que sempre dius “no ho faré més” però tornes… aquest títol  

La frase: “no ho faré més” m’agrada molt. Perquè a part que és una marxa mora molt bona, per al meu entendre és lo que penses i dius irònicament, quan t’has clavat en un “envolao” en la festa, que arranques i al final acabes, però en el camí va liant-se. Això forma part de la festa.  

El ritme el mantindré per ara, mentre que les condicions morfològiques i les patologies pròpies de l’edat m’ho permitisquen, adaptant-nos a eixies circumstàncies.  

Mentre els ànims estiguen vius i mos facen exterioritzar els sentiments festers, pos ahí estaré si DÉU VOL.  

19. (Julián i Berlúbia) Després de dos anys sense processó, tot apunta que el 2026 tornarà, i a més en dijous. Què significa per a vosaltres recuperar aquest acte i com creieu que es viurà? 

Belúbia: “un alivio molt gran”. La situació era esperpèntica li llevava molt sentit al concepte de festa en general. Felicitar a les parts negociants, a la Federació per la faena que en general es fa, perquè es puga desenvolupar la festa, i al nou cura, per l’aperturisme que ha aportat i per la forma com ho fet (sumant, unint). I la manera de fer l’acte, estic segur que el “poble” e Xixona ho farà amb tot el respecte i carinyo que els nostres patrons es mereixen. 

Per favor, un punto i a parte, i a continuar fent FESTES DE MOROS I CRISTIANS ENTRE TOTS. 

Julián: La questió de la processó ha sigut una cosa, certament, molt desagradable. Ha dividit un poc la festa, als festers i al poble.  

Per la meua part crec que el canvi de dia era una cosa que, abans o després, anava a passar. Però que queda clar una cosa, no és un assumpte que haja aparegut de la nit al día. Alfonso el de la imprenta era president de l’associació i, a les reunions que feiem al quarnero, allà pel final dels anys 90 ja es tractava, no d’una manera molt formal, pero ja anava i venia esta idea.  

Per una altra banda hem de pensar que la processó esta “morint poc a poc”. Cada vegada hi erem menys participants. Com a dada, perque ho puguem entendre un poc millor, durant els anys 90 i fins principis dels 2000, la filà compraba i repartia 30-35-40 ciris. L’últim any 11. De casi mil festers en participaven a la processó el 25 o 30%, una xifra terriblement baixa i amb una perspectiva d’anar a pitjor.  

Bé, per a mí és una gran alegria que tornem a tenir processó, crec que es necessària i part fonamental de la nostra tradició. I des d’quí anime als xixonencs, fester i no festers, a tots els xixonencs i xixonenques a acompanya als nostres patrons, siga el dia que siga, a deixar de banda discussions i enfrontaments que no condueixen a cap lloc.. Jo, per la meva part, estaré, per suposat que sí. 

Moltes gràcies al dos.

Josep Miquel Arques Galiana