Jaume Miquel Peidró: un fester que ha fet de Xixona la seua gran història

Hi ha persones que passen per la vida deixant petjades. I n’hi ha altres que, a més, les escriuen perquè no s’esborren mai. Jaume Miquel Peidró és una d’eixes persones que formen part de l’ànima de Xixona. Mestre de vocació, escriptor per necessitat interior, fester de cor i enamorat de la seua terra, ha dedicat tota una vida a observar el poble, a caminar-lo, a contar-lo i a estimar-lo.

Les seues paraules han donat vida als carrers, a les muntanyes, als personatges i a les històries que conformen la memòria col·lectiva dels xixonencs. Però darrere dels llibres, dels articles i dels dibuixos, hi ha també aquell mestre que va educar generacions de joves, el fester que continua emocionant-se amb l’olor de la pólvora, el membre dels Moros Vermells que viu la filà com una segona família i l’home que encara mira la Penya Migjorn amb la mateixa estima que quan era un xiquet.

Parlar amb Jaume Miquel és conversar amb algú que ha sabut convertir els records en literatura, les tradicions en patrimoni i les vivències quotidianes en relats que expliquen qui som. En un temps que corre massa de pressa, ell continua recordant-nos la importància de conservar les arrels sense deixar de mirar cap al futur.

Hui conversem amb una de les veus més estimades i respectades de la cultura popular xixonenca. Amb un home que ha fet de la paraula, de la festa i de l’amor pel seu poble una manera d’entendre la vida.

No perdreu l’oportunitat de conéixer a un referent de la Festa i de Xixona: Jaume el mestre.

«Modernitzar és adaptar la tradició a temps nous, perquè segurament resulta necessari.»

Jaume Miquel i Peidró

• Mestre, escriptor, dibuixant, fester, excursionista… com es definiria Jaume Miquel Peidró?

Un que va nàixer ací i que ix a festes des de nano. Mai no he pensat en definir-me.

• Va escriure una obra que ja poca gent coneix: Xixona, el nostre poble en 1980. Quina Xixona d’aquell moment enyores i quina creus que ha millorat?

Jo no enyore el passat, home és cert que del passat acumules un rebost de vivències, de records i d’anècdotes, però la frase de què –tots els temps passats van ser millors– no m’ha agradat mai. El que s’enyora és la infantesa o la joventut que tenies. La vida ha millorat –per molt que ens queixem– abans també ens queixàvem, però no ens en recordem. Esta Xixona està més atildada, ha guanyat en presència, hi ha més serveis, es viu millor que fa quaranta anys. En realitat no és altra cosa que la inèrcia de la vida en condicions normals.

• Jaume Miquel ha escrit més de 19 títols de novel·les i tenen sempre una forta presència de Xixona. Necessita escriure sobre allò que coneix i estima?

Xixona és un marc agradable per escriure. Les coses sempre han de passar en un lloc i el fet de conéixer-lo facilita molt les narracions, et dona espais coneguts, no només geogràfics, també de caràcters, de situacions, d’expressions, de personatges i d’història.

Cal dir que en eixos 19 títols hi ha històries i relats curts, dir-los novel·les seria pretensiós.

• Què t’aporta la literatura que no et va aportar la docència? La finalitat d’escriure?

Jo vaig començar a escriure perquè necessitava textos de lectura pels alumnes d’ESO i volia que les històries passaren ací perquè eixe seria un factor motivador, així van aparéixer La Cova del roder, Na Pietat i La Capseta de les claus, que van ser un material didàctic adaptat als xiquets del poble. Després vaig continuar, segurament pel verí que porta dins escriure i narrar, un verí que “t’obliga” a seguir.

Molts dels personatges –per més que ells no ho sabran mai– han sigut xics i xiques que venien al col·legi i en el cas dels llibres per a adults passa el mateix amb persones del poble.

• Estem en un moment difícil per a l’educació. Quin record guardes amb més estima de la teua etapa com a mestre?

Per una raó o per altra l’educació – i l’aprenentatge que no és el mateix–, sempre es troben en un moment difícil: societat, pares, professionals, Ampes, l’Administració, els pressupostos, els programes… curiosament no he nomenat els xiquets, segurament perquè en tota l’equació són els que menys problemes creen. Les variables són realment nombroses i els processos que anomenem educatius han d’anar canviant perquè el món canvia amb una constància i una velocitat que a males penes permet adaptar-los.

Els records són moltíssims: el dia a dia de l’escola, de les classes, dels aprenentatges, dels petits descobriments, dels projectes, de les eixides, dels viatges, el contacte amb alumnes i professors, en el personal no docent, els cursets i fins i tot les avaluacions i les sessions d’avaluació. Tot junt fa un paquet tremendament agradós que s’enyora.

• Xixona té una escola de festes, i tu ets l’incitador, qui la vas crear. Com naix la idea de crear l’Escola de Festes de Xixona? Creu que hui els xiquets i xiquetes coneixen millor o pitjor les tradicions festeres que abans?

Tinc els meus dubtes. En l’escoleta de festes els contem els actes –un per un–, el seu significat i molts detalls i anècdotes de festes, però l’escola dura només uns dies i en eixe temps han de conéixer els capitans de festa i els festers de l’any, fer desfilades de pas-dobles,

marxes cristianes i marxes mores. Cert que venen a 3 cursos i es parla molt de l’organització de la festa i de com funciona tot –grosso modo. Es sorprenen molt quan anem treballant el llibre de text i descobreixen qüestions com la contractació de les bandes, la Federació, l’origen de les festes, el de “La Banyà” o el de l’actual Retreta.

El motiu de l’escoleta era el que els xiquets festers tingueren una informació organitzada de totes les festes del poble mes a mes i una específica de les festes de Moros i Cristians. Però cada “filada” ha de ser una escola i han de dedicar-li un temps a la gent menuda: ajudar en temes com preparar la Retreta, l’ordre del boato en “l’Entrà”, vendre samarretes, ordenar la kàbila i traure cabos d’esquadra, serien ocupacions vàlides per anar creant festers. Ho dic perquè em fa l’efecte que els xiquets van aprenent la festa per imitació i potser s’hauria d’afegir –a banda de l’Escola de Festes– un toc propi dins de cada “filà”.

• La filà dels Filà Moros Vermells és pràcticament una extensió de la seua vida. Què significa?

No ho sabria dir però a tota la meua generació li ha passat per l’estil, de menut es creen uns lligams que fa que la festa –que és màgica a eixa edat– ens agermane i perdure en el temps el sentiment de colla o de tribu. Jo faig servir els Vermells fins i tot per les contrasenyes dels aparells i com a pseudònim pels premis literaris. Els Vermells son ma casa festera on he fet de delegat, de president (20 minuts, em van elegir per unanimitat i vint minuts després, havent-se aprovat una proposta vaig dimitir “per assumptes propis”, era una il·lusió i m’ho van deixar fer, sempre els estaré agraït) i on he gaudit –i continue gaudint– fent boatets, caps de nanos, retretes, tapes de disseny… vaja, la festa des de dins.

• És un dels encarregats del canó de la filà, una peça molt simbòlica en l’alardo. Què té este acte que enganxa tant?

A mi em ve de molt enrere, d’una època amb poques mesures de seguretat, en la qual, com deia ma mare –que en pau descanse–: si mai no va passar res és perquè Déu no va voler.

A canvi, al voltant del canó hi havia una “videta” que enganxava, no sols era la canonada de so arrodonit, era la colla que el portava, l’ambient de festa, el fet de transgredir les normes “sense mala intenció” fent badar cristalls per on passàvem, que era una “gamberrada” que ens entusiasmava sobretot perquè la feien els adults de la “filà” i això ens convertia en els seus còmplices. No crec que hi haja un millor “caldo de cultiu” per aconseguir fidelitat a la “filà” que els moments que nomene, l’olor de pólvora que el marca per a sempre, quan tombàvem el canó fent caure una roda, els bombatxos que caien en un moment determinat en disparar i deixaven vore uns calçotets a llunarets, el gorro que li posàvem a la boca i en disparar es quedava amb un forat despendolat… I després estava l’herència, perquè el canó era això una herència dels pares.

Es diferent ara? Les mesures de seguretat sí, l’ambient no, encara que ara és més seriós. El canó tampoc ha canviat, segueix tenint el tro arrodonit i… costa igual d’empentar. Este any, per la capitania, l’hem asseat una miqueta.

(Per cert, l’any passat el vam tindre uns mesos en el Casal d’Alcoi en una exposició de trabucs i un dia vam anar a veure’l. En eixos moments hi eren també un autobús de persones majors de Múrcia –turisme– i va ser molt bonic veure l’impacte que es va fer el canó i la quantitat de preguntes que ens van fer referents a com es disparava i com i quan es va construir.)

• Com han canviat les festes des que va començar fins ara?

És la vida la que les ha fetes canviar. Van aparéixer les kàbiles pròpies, l’economia va millorar, la cervesa va modificar la manera de beure. Va haver-hi una eclosió de: soparets, Mig Any, dinars els dies de soparet. També canvis en actes concrets: “La Banyà”, la Retreta i ara la processó. Ara hi ha més vistositat i s’ha incorporat la dona d’una manera plena o això sembla. Però tot açò no passa de ser un procés normal, si les festes tenen alguna cosa essencial, no crec que s’haja alterat massa.

• Què penses quan es debat entre modernitzar la festa o mantindre la tradició?

A vore, jo crec que modernitzar no vol dir anar contra la tradició obligatòriament. Modernitzar és adaptar la tradició a temps nous, perquè segurament resulta necessari.

Les festes evolucionen igual que la pròpia societat, són una mena de reflex. En Xixona tenim molta manya per a crear tradicions: es fa un dinar d’arròs amb “bogavante” i agrada a la gent, així l’any següent –per la mateixa data– sent un altre. Toca!… ja és tradició, no fa falta més. Si al tercer any no es fa… hem trencat la tradició! –Així no anem! Clama el personal.

Però la tradició gran, la que ve des de segles enrere i que anomenem festes ha anat canviant, segurament amb la lentitud que demana, assumint innovacions. S’han afegit elements i se n’han perdut altres.

• També és un gran defensor de la Retreta. Què té este acte que el fa tan especial?

La Retreta és un acte que dins de les filades té detractors i defensors. Moltes voltes el veiem com un emprenyament i això és així perquè s’ha de construir cada any i no sempre es troba un tema que agrade o que s’adapte a la colla de cadascú. A més una bona retreta costa de fer i mai no tens garanties que vaja a eixir bé.

Jo he viscut retretes meravelloses: l’any que va volar Superman, les bodes de la reialesa, el camí de Santiago, la mítica de les majorets, la de les estàtues, la del conclave del Vaticà, la de la soldadesca, la de les ballarines de ballet… i d’altres desastroses: caseta de fira d’abril, la dels bebenets i… ara no en recorde més de les dolentes i n’hi ha hagut, bé que ho sé.

En els Vermells, he de reconéixer que, per poc que la idea siga passable, la gent s’implica i fa perquè isca prou bé.

Però és un acte que, en haver-se acabat, pegue una descansada i això no em passa ni en “l’Entrà, ni en les Dianes ni en el Moro Traïdor, ni en els trons, segurament perquè aquests actes tenen un format sense sorpresa i la retreta… no.

• Quin acte no et perdries mai de les festes? I quin creu que està menys valorat del que mereix?

No em perdria els trons –l’alardo– i al mateix temps resulta l’acte menys valorat, la prova és que hi ha hagut anys en els quals –de manera col·lectiva– ha costat traure-l avant perquè faltaven tiradors.

• La processó ha tornat després d’uns anys difícils. Què representa recuperar-la? O millor, quins pensaments et venen del procés del canvi?

La processó ha estat un dels actes que s’ha alterat. Ha tornat sí, i això està molt bé, ara la festa torna a estar completa, no sée si serà un canvi definitiu o variarà d’aci uns anys, de qualsevol manera tots els canvis busquen millores i adaptacions que no sempre són fàcils.

• Va ser reconegut com a Fester de l’Any Moro. Què vas sentir en aquell moment? Aquell reconeixement et va fer veure la festa d’una altra manera?

Va ser un sentiment sobtat de llibre. El primer que vaig sentir va ser por. Què dic ara!? I vaig dir el primer que me se va ocorre per eixir del pas, crec que una mena d’agraïment. No en va canviar cap concepte que tinguera de la festa, tot em va continuar igual.

• Com veus actualment la salut de les festes de Xixona? Què no hauríem de perdre mai com a poble fester?

Està produint-se una incorporació de joves a la festa i això és bo. És bo per mantenir-les i per anar avant. Tenen de valor que molts no són continuadors biològics dels seus pares, es tracta d’unes generacions que arriben a la festa perquè tenen amics i perquè els agrada i S’HO PASSEN BÉ.

Ara… les veuen de la mateixa manera que nosaltres? (i en el nosaltres parle dels que tenen de 40 anys en avant). Segurament no, els sentiments de pertinença a la “filà” no son igual, però si dins del grup troben bon ambient, no crec que hi haja cap problema per adquirir-los –els sentiments– i en fer-los seus.

Cada generació aporta, inevitablement, canvis. La pregunta diu: què no hauríem de perdre mai com a poble fester? Estaria molt bé definir la cosa essencial en les nostres festes i n’estic segur que si férem una enquesta ben amanida potser ens sorprendríem. Pose un cas: serem un dels pobles on millor ràtio músic/fester hi ha. No tinc xifres, però no dubte que en determinats anys en “l’Entrà” de Xixona han pujat més músics que festers. Ningú no ha qüestionat mai el fet de desfilar només davant de la banda. –i espere que ningú ho faça–. Açò seria un tabú, una línia vermella? Hi hauria una llista d’actes intocables? L’existència d’eixa germanor que es crea dins la colla festera de cada “filà” estaria entre ells? I la fidelitat als actes? Sabem els motius històrics de les nostres festes?

Vaja, un tema per parlar.

• Ha pujat més de mil vegades la Carrasqueta amb bicicleta. Això és afició, costum o una manera d’entendre la vida?

No, me’n queden 18 per fer les mil. Ha estat una afició molt bonica que, ja que parlem de canvis i de tradicions, a poc a poc, he anat adaptant a l’edat, ara camine. Van a costar-me eixes 18, però les faré.

• Coneixes el terme de Xixona com poca gent. Quin racó recomanaries per a entendre de veritat el poble?

Entenc que parlem d’entendre la geografia del poble. Si es així, el lloc es el pic de la Penya Migjorn. Des d’allí es veuen perfectament les tres valls que formen el poble i el lloc on es troben per fer el Barranc. Es veuen les vuit o deu cotes de més de mil metres del terme i Montnegre. Un paisatge circular amb km de mar i de fondaria d’horitzó, a més d’una pila de pobles. No es pot demanar molt més.

• També cultives la terra a l’Albalat. Què t’ha ensenyat la terra?

Més que la terra, van ser mon pare i el meu iaio. La terra, vaja l’agricultura, és un món molt bonic carregat de “sabers” i d’una varietat de faenes molt diversa, però que no sol regalar massa, és exigent i si tenim en compte el caràcter d’este clima Mediterrani les coses es compliquen. Això sí, hi ha moments gratificants: un bancal acabat de llaurar, el moment que la rella trau les primeres creïlles de la collita i la terra després d’una pluja llarga i lenta, ah! i sentir el soroll de l’aigua sobreixint de la bassa.

• Entre la tinta xinesa, l’escriptura i la festa, què et queda encara per fer?

Un fum de coses. Seria una llista llarga però no m’obsessiona, la cosa és no parar de fer-ne.

• Ets un escriptor prolífic, també en el tema de la Festa. Saps contar allò passat amb una descripció amena, gustosa, senzilla i còmica. Ets tan irònic en el dia a dia com diu la gent? Creu que hui costa més entendre la ironia?

Pense que no ha canviat, la ironia, en el llenguatge infantil/juvenil, funciona molt bé, ajuda a captar el doble sentit de les frases i pot emprar-se des del segon i tercer cicle de primària. Els mediterranis som irònics, part de la comicitat de les nostres llengües es basa en jugar amb el significat de les paraules, en dir el que volem dir fent giragonses que es capten sense cap problema.

La ironia està viva i pense que sempre serà un modo de comunicació, un estil de narrar que busca la complicitat del lector.

• Quin és el menjar i la beguda imprescindibles per a unes bones festes?

Home… la cervesa i l’arròs –amb peix o amb conill–, però clar, és un tema molt subjectiu i segurament varia molt segons l’edat. Caldria afegir les aletes i les cuixes de pollastre dels esmorzars i ja que ha eixit el tema, els tres esmorzars de festes haurien de ser un tema sagrat, intocable i mereixedor de figurar en la Constitució.

• Si hagueres de definir les festes de Xixona amb una sola paraula, quina seria?

Màgia. (Esta era fàcil)

• Què sents quan la música festera torna a sonar pels carrers del poble?

És una sensació que no per haver-la notat molts anys envelleix. És nova sempre, com l’himne o com les traques que diuen que acaba d’arrancar “L’Entrà” o l’esmorzar en el Raval el dia del Senyal.

• Què li diries a un jove que pensa que la festa ja no és com abans?

Cap jove em faria eixa pregunta.

• I per acabar: què esperes encara de les festes i de Xixona?

En realitat res, només poder seguir dins d’elles perquè, sense esperar res en concret, trobes novetats i moments especials cada any.

Gràcies Jaume per aquesta conversa epistolar!

Josep Miquel Arques Galiana