ENTREVISTA A BERNAT SIRVENT, PITERA

Aquest xixonenc ha estat 26 anys treballant en el desaparegut periòdic La Verdad d’Alacant fins que el van tancar en 2017, i va haver de reconvertir-se i crear el web Made in Jijona amb la finalitat de, no només promoure el terró, sinó també els seus productes turístics, com són les Festes.

Ara mateix, reconvertit en terroner, divideix el temps lliure amb el bloc i la música. Un mitjà de comunicació amb moltes visites, i on es té cap pèl a la llengua.

A més, bastant relacionat amb la Festa, on, excepte ell, tota la seua família és festera i ell està en el vessant de la música; per tant, periodista i músic, un nou punt de vista diferent, d’un xixonenc, no polèmic, però que no ens deixa indiferents.

Bernat, d’on ve el teu malnom Pitera si ho saps? I qui és Bernat Sirvent?  

      – Ho desconec. Era el malnom de mon pare Juanito el del Registre i també el del meu germà Juan Enrique. A mi em coneixen també per Pitera fins i tot persones de fora de Xixona. Respecte a qui és Bernat Sirvent diré que soc xixonenc abans que alacantí, tot i que Alacant em va acollir fa 30 anys per qüestions professionals. La meua família mai no ha deixat de venir a Xixona. Amb més motiu encara, en estiu i en festes. Tinc la sort de tenir una dona i dos fills molt festers, viuen molt intensament tot el cicle des del Senyal i a mi, que normalment em toca pagar les quotes dels Marrocs, la seua filà de sempre, em semblen uns diners molt ben invertits. He vist moltes voltes plorar de l’emoció en festes a Maria Jesús, Lluc i Helena i això no té preu. Es pot dir que la festa a ma casa és sagrà.

Sobre el teu currículum fester, què en destacaries?

Vaig començar de molt jove en la filà Mariners-Pirates, on eixia mon pare, una filà de la que guarde molts bons records i un dels fundadors de la qual va ser el meu avi José María Sirvent Sirvent, el qual va posar en marxa al costat d’altres xixonencs l’Entrà del Peix. Després, en l’adolescència vaig eixir uns quants anys en la Canyeta. També he participat en diverses de les seues capitanies posteriors. I he format part d’esquadres especials en els moros Vermells i en els Kaimans i en els boatos de capitanies de diverses filades, Kaimans inclosos.

Una pregunta obligatòria: Quin és l’acte que més t’agrada?

Sense cap de dubte, l’Entrà. Ho conjuga i ho concentra tot, sobretot l’esforç d’un poble treballador, com és el poble del terró. Salvant les distàncies de nombre de participants, crec sincerament que les festes de Xixona no tenen res a envejar a les d’Alcoi, per exemple. A Xixona sembla que els xiquets naixem ja amb l’ADN fester davall el braç a l’hora de desfilar de mode elegant, plàstic i marcial.

Un menjar, una beguda, una peça festera i un fester o festera preferits!

El magre amb tomaca dels soparets, eixa flaire exclusiu dels carrers de Manhattan de Xixona el tinc arrelat a les meues pituïtàries. La lletuga insubstituïble, el millor beuratge front al canvi climàtic i per mantenir a to tot el cos. I el plis plai amb certa moderació i coneixement, perquè anys enrere me’n vaig fer una desena durant l’Entrà al Monterrey i vaig estar sense poder dormir fins al dia de la processó. El pasdoble Fiesta en Jijona, de Vicent Pla, harmonitza brillantment el sentiment de tot un poble, un mode espectacular, folklòric i interioritzat a l’hora de moure la Festa gran amb llàgrimes plenes de records, i de presents, i de futurs… El meu fester preferit és Pepet el de l’Asil, el millor moro traïdor que hi ha hagut. I la millor festera és la meua esposa Maria Jesús la Potasa i totes les mares de Xixona, perquè sense la seua feina logística i callada res no seria igual en les nostres famílies festeres i en el resultat final.

En quin estat creus que estan les Festes de Xixona?

He observat en els dos o tres últims anys una certa reactivació en el nombre de participants jóvens. Em produeix gran alegria, tot i que els jovençols encara crec que s’impliquen poquet en la tasca desagraïda de l’organització dintre de cada filà. Els directius de cada filà haurien de ser homenatjats de tant en tant per part de tot el poble, així com la directiva de la Federació de Festes, per tota la tasca que no es veu, però que algú l’ha de fer necessàriament. També he notat un lleuger increment de visitants, sobretot estrangers, en els anys postpandèmia.

I quines coses, a parer teu, s’haurien de millorar?

Crec que l’Entrà, com a acte suprem de la Festa, devia ser un acte més fresc des del punt de mira de la durada. No pot ser que hi haja parons tan grans entre unes filaes i altres i fins i tot entre unes esquadres i altres. Tot i que és un tema complex. Crec que soc una persona empàtica i comprenc al fester o festera que paga la quota anual i que vol gaudir a tope de la desfilada i de la seua banda de música.

Com ix la idea de Made in Jijona?

Em rondava pel cap des que van nàixer les edicions digitals dels periòdics, en l’any 1996, crear un blog dintre el web de La Verdad d’Alacant que parlara només de Xixona i el seu terró i el seu gelat i les seues belles muntanyes. El director ho va vore bé, però a la fi el dia a dia, la immediatesa de la notícia, el fet d’haver d’omplir moltes pàgines de les edicions paper i digital diàriament em van endarrerir el projecte. Ho vaig intentar en el 2016 i, quan ja ho tenia tot clar, van tancar el diari. Però no em vaig llevar la idea del cap. Creia que podria ajudar a difondre la imatge de marca del terró de Xixona i del poble en general, perquè crec que Xixona té unes grandíssimes possibilitats com a destinació turística. Vaig registrar el domini i vaig moure. Ara tinc quasi 1 milió de visitants únics o lectors.

Made in Jijona té pèls a la llengua?

-Sí. En té i molts. Perquè de política local pràcticament no en parle, llevat de temes que formen part directament de les decisions polítiques locals, com ara el tancament de l’hotel Pou de la Neu, la principal icona turística rural de Xixona.

Penses que les Festes de Xixona han perdut visitants?

Tinc la imatge de xicotet de les tribunes de cadires fetes amb tubs blaus plenes de forasters i estrangers veient la nostra Entrada de Moros i Cristians. Això va anar perdent-se any rere any, potser perquè hi ha festa a molts pobles alacantins en agost. Però he notat, com he dit més amunt, certa recuperació des del 2019. Sobretot, veig més guiris que venen a cosa feta a vore l’Entrà.

I quines accions es podrien fer per recuperar-ne?

-Comunicació, màrqueting i publicitat. No hi ha una altra opció. I fusionar les idees del poble del terró i de les millors festes de moros i cristians de l’estiu a la Costa Blanca.

Made in Jijona valdria per promocionar les festes?

-Pense que sí. De fet, ja faig alguna cosa tant en el web com en les meues xarxes socials. Per exemple, l’any passat i l’anterior vaig posar en la pàgina de Facebook de Made in Jijona diversos vídeos de l’himne de festes, presentació de bandes i entrà i en alguns casos va tenir més de 100.000 visualitzacions en poques hores.

Penses que tenim un problema de menfotisme dels festers i de les festeres, ja no en l’organització in situ, sinó en la desinformació, que no lligen.

Tots tenim ja massa feina i maldecaps per a pensar a fer coses que no es veuen, però que són necessàries. També potser hi ha passotisme per falta d’informació. En plena era digital, hi ha superabundància d’informació a internet i costa arribar al teu ‘mercat’ o col·lectiu objectiu…

Com es viu millor la festa, com a fester o com a músic?

De les dues maneres. Però jo ara mateix no canvie la mirada distant i alhora pròxima i íntima del músic. Els músics, a vegades, també plorem de l’emoció en un desfile, en un dinar o en un Soparet…

Per cert, com creus que les festes, els festers i les festeres tracten els músics que venen al poble?

-Crec que tradicionalment se’ls tracta bé, malgrat els anys eixos de les lliteres en la kàbila dels Gelaors mentre es feien les obres en el local dels músics. Tal volta retardaria alguna horeta les dianes perquè els músics puguen dormir un poquet més…

Vas començar amb l’Agrupació… descans i ara en la Unió…

Dos grans i esborrables cicles vitals de la meua biografia. Mai no oblidaré els ensenyaments musicals, personals i humans en la banda El Trabajo fins que me’n vaig anar a la Universitat a estudiar i m’ho vaig deixar, tot i que he tocat la trompeta en ma casa i en el mas molts mesos de la meua vida. Des que ja no em dedique al periodisme vaig treure temps per a tot, també per a la meua nova banda, la UMX, un grup de gent jove, llevat el mític Canana, que m’ha deixat des del primer dia molt impressionat, bocabadat.

Quina opinió tens de la Federació de Festes?

Doncs que és tant més necessària quan que sense ella les festes no serien gaire semblants. Vull dir que la feina que fan aquestes persones no té preu, ni tampoc les crítiques que poden rebre potencialment. Qui vulga que es pose a dirigir la festa!!! Deu ser molt ingrat. Ara bé, hi ha determinades decisions, com ara la del canvi de processó per la seua especial naturalesa i sensibilitat i tradició, que podrien ser objecte d’un plebiscit i així mana la majoria popular i xim pum.

Alguna qüestió que vulgues afegir-hi.

Sempre m’ha fet il·lusió ser el pregoner de festes del meu poble i, ara que comença a acurtar-se-me la vida, doncs encara més. Però si no és possible, tampoc passa res. El faré, el pregó dic, des del cel amb un altaveu…