Entrevista a Jordi, Xano i Flare, músics de la Societat Protectora Musical la Lira d’Alfarb

Hi ha vincles que es forgen amb el pas del temps, amb la música com a llenguatge universal i amb la festa com a punt de trobada. Aquest és el cas de Jordi, Xano i Flare, tres músics veterans de la Societat Protectora Musical La Lira d’Alfarb, que fa dècades que posen banda sonora als Moros i Cristians de Xixona. Són, com aquell qui diu, part fonamental de la història recent de la filà Kaimans, des de la seua refundació l’any 1988. Jordi, amb el clarinet, i Xano i Flare, amb les seues trompetes, han compartit molt més que partitures amb els festers: han creat una relació d’amistat, complicitat i germanor que traspassa les notes musicals. Hui conversem amb ells per recordar moments, parlar de la música i de la festa, i descobrir què fa tan especial la seua relació amb Xixona i la filà Kaimans.

Amb un valencià característic de l’Horta, amb eixos verbs en perfet i l’apitxament, per primera vegada, fem una entrevista a tres.

“Ens deixem voler. I això… això és el que passa.”
– Flare

Com i quan vau començar la vostra trajectòria com a músics?

Flare: Jo es comencí a donar nota als 14 anys, i als 15 entrí en la banda. Donava nota al tio Camilo, i després don Manuel Tomàs, va ser el mestre primer que vaig tindre en la banda.

Xano: Jo vaig començar de la mà de mon pare, que era músic també, tocava la trompeta, i això seria per l’edat dels 12 anys. I després ja passàrem a don Camilo, que el teníem de mestre de Solfeo, i ja passàrem a donar-nos instruments, ja començàrem amb el don Manuel Tomàs, i als 14 anys entrarem ja en la banda.

Jordi: Jo, per la meva part, un poc també de família de músics, mon pare havia sigut músic, que jo no vaig conèixer actiu, amb el germà també, una temporada, i bé, de comboi un poc, anar amb els amics, apuntar-nos al solfeig, i poc més, la veritat. Doncs mira, la cosa anava venint, i res, havia començat la banda als 11 anys.

I possiblement l’any següent ja estàvem en Xixona. Això era el 88, i vam començar el 89 o el 90, per ahí.

“És una simbiosi interessant. Els músics serveixen per alegrar les festes, i al revés.”
Jordi

Quin record teniu de la primera vegada que vau vindre a tocar a Xixona amb la filà Kaimans?

Xano: El record que tenim és que vingueren així, per festes del poble, José Luis Morant, Julio de la Peñita, i Gómez.

Flare: Vingueren a contractar-nos i no els agradarem, perquè estàvem fent una professió que va ser un desastre, i se n’anaren. I la setmana següent estàvem tocant les barraques d’Alzira, i vingués el Besó, el president, que vingueren una altra volta i els va acompanyar ara. I ahí és quan ens vegueren i digueren, ara sí, això sí que és una banda que ens agrada.

Flare: Pràcticament a 15 dies de les festes de Xixona. Sí, això era a principis d’agost. I això és el record que tenim en aquests moments. Sí, això va ser a l’inici.

Què és el que més vos agrada de tocar en aquestes festes?

Flare: Doncs la connexió que hi ha entre les festes i la banda. Des d’un principi que anàrem allà, ja connectàrem, i això, és com si fórem família tots allà. Sí, molts anys, és una relació molt personal…

Xano: I estem molt a gust allà, i això… Les festes d’ahir i d’així són com de casa.

Jordi: Sobretot l’entrada, espectacular, a més del que ja s’ha comentat, que estem com a casa…

En aquests anys, quins canvis heu notat en la festa i en la manera de viure-la per part dels festers?

Jordi: I, home, per sort, creiem que s’ha mantingut prou… La festa, prou igual. Per a bé i per a mal. Més per a bé, mantenir les tradicions i els costums, està bé. Òbviament, canvia la gent, canvia el temps… La directiva canvia… Hi ha hagut canvis, però la festa en si, la forma de fer-ho, és prou… Jo crec que s’ha mantingut prou estable… Durant tots aquests anys.

Quin penseu que és el secret d’aquesta relació tan estreta entre la filà Kaimans i La Lira d’Alfarp?

Flare: La sintonia que hi ha.

Jordi: No ho sé, des del principi hem connectat bé.

Xano: Hem connectat bastant bé, s’ha mantingut el joc del temps. El caràcter dels festers…

Flare: que ens tracten molt bé… Nosaltres… Ens deixem voler. Ens deixem voler. I això… Això és el que passa.

Jordi, com és compartir tants anys de música i festa amb Xano i Flare?

Jordi: Home, això és un honor i un plaer. Veterans. M’he ensenyat molt de tot, de música i del que no és música. I he compartit moltes coses. Això és… Una gran experiència. Molta enriquidora.

Xano i Flare, què significa per a vosaltres tindre a Jordi com a company de viatge musical?

Xano i Flare: És el mateix. Nosaltres estem molt… Un element molt bo, molt festeró. Molt bé la festa, molt. I jo què sé… Sí, som tots companys. I tot i molt bé, tot i de casa. I això… Molt agraït d’estar-hi. Com si fóssim germans tots. I ahí està la cosa.

“Estem molt a gust allà… tot és com si fórem de casa.”
Xano

Es parla molt del binomi músic-fester. Com el definiríeu?

Jordi: Home, doncs… Pensem que… Òbviament, és un binomi perquè és complicat tindre festes sense música. I música sense qui faça ús d’ella, doncs… Tampoc té molt de sentit, es perd un poc, no? És una simbiosi interessant. Que els músics serveixen per alegrar les festes i les jornades de festa dels festers. I al revés. I per la part contrària, per als músics també és molt agraït que es considera i se valora el treball que es fa.

Quina diferència trobeu entre els músics valencians i els alacantins pel que fa al gènere fester?

Jordi: Home… Podria ser… Potser, per dir-ho d’alguna forma, però tampoc coneguem tantes bandes alacantines com per fer la comparació.

Xano: Nosaltres hem sigut una banda que no hem eixit molt per les festes l’Alacant

Flare: doncs, pràcticament igual que els valencians.

Jordi: Sí, pot ser que són pobles més… amb més tradició de moltes bandes per les festes, molt de músic en les festes i tal, doncs pot ser que tinguin una mica més de tradició de música de carrer i demés, però… Poca cosa més. Per un estil.

El vostre director va tenir l’honor de dirigir l’himne Fiesta en Jijona. Com vau viure eixe moment?

Flare: Jo amb molta emoció. Veure el director allà dirigint, això va ser per mi molt gran, la veritat.

Quina és la vostra marxa favorita per a tocar en Xixona i per què?

Jordi: Marxa favorita òbviament hem de dir Kaimans. Hi ha moltes i molt bones. Peròdiria ser Kaimans, per ser la marxa dedicada a la filà. Sense deixar de costat altres.

Flare: Penya Cadell és fenomenal, home. I… Cavall de foc, això, també.

Xano: Marxa del Centenari

Jordi: Sí, n’hi ha moltes. Penya Cadell, que l’hem tocat en el Moro Traïdor algunes vegades i, doncs, jo almenys tinc bons records d’ella, però possiblement diria Kaimans.

Hi ha alguna anècdota divertida o emocionant que recordeu especialment?

Xano: Un any vam portar per portar la bandera al paperet de la banda i, bueno, van haver diverses anècdotes curioses relacionades amb la persona.

Ja vingué un poquet “picaet” del poble i quan aplegàrem allí, doncs, ja va ser el tot. Pujàrem al para-sol i una tauleta que tenia allà un matrimoni celebrant un aniversari tenien una tortà i el nostre banderer, doncs… Estiguent en la barra estava recolzat en una mà de la barra i es va soltar, i tirà arrere, arrere i al final caigué damunt de la taula i tombà tota la torta..

S’ha generat alguna música especial a partir d’aquesta relació entre Alfarp i Kaimans?

Xano: Ai, doncs, la marxa que va fer Josep

Jordi: Ah, sí, és cert. Quan vam fer la fila de músics Al-harbins Josep membre de la banda va composar una marxa per a l’ocasió i també altre membre Miguel Ángel, va composar “Alakaima” i la vam tocar durant una capitania, no sabria dir ara quin any..

Si haguéreu de quedar-vos amb un acte de les festes de Xixona, quin seria i per què?

Jordi, Flare i Xano: Bueno, ja ho havíem dit abans l’entrada segurament per la vistositat i per moltes coses, per la música que es toca, l’espectacle genial, potser l’acte més vistós i més lluïdor, per dir-ho d’alguna forma. La retreta és divertida i home, no anem a deixar de costat també el Kabileo, també la seua cosa, un acte d’esplai també s’agraeix i és curiós.

Per acabar, recomaneu-nos una beguda i un menjar imprescindible per a viure la festa com cal.

Jordi i Flare: la lletuga la lletugueta hauríem de dir també el kaimanet encara que fa temps que no en fan. I menjar, home, menjar sense ser un plat principal és gelat, o la paella que ens fan tampoc està malament. La fideuà el caldet amb la mandonguilla això és imprescindible, és el salvavides de migdia.

Amb aquestes preguntes, farem un viatge musical i fester amb tres músics que han escrit, a ritme de marxes i pasdobles, una part important de la història de la filà Kaimans. Gràcies, Jordi, Xano i Flare, per compartir amb nosaltres el vostre amor per la música i la festa!