ENTREVISTA A JOSEP CARMONA, MIRÓ AMB MOLT DE CRITERI.

Normalment estem habituats a llegir entrevistes sempre de dins de la festa, i poques voltes tenim una visió externat. Volem aprofitar d’un veí que ha tastat la festa des de dins, però, darrerament, ho veu des de la barrera.

I és una persona amb criteri. No sé com el podríem definir: progressista, catòlic practicant, lector de Saó? És la nostra visió, però caldria que ens corregira.

És evident que el canvi de dia de la processó (que, segons eixe canvi, continua dins de la festa però fora del principal cicle fester-dissabte, diumenge i dilluns-) no es va coordinar amb l’autoritat religiosa, sinò que se li va comunicar sense dret a rèplica. Hauria sigut idèntica la postura de la Federació si l’Ajuntament no haguera acceptat el canvi com no el va acceptar l’església?.

Com i qui és Josep Carmona?

Josep Carmona és una persona que va vindre a Xixona com a Vicari de la Parròquia de l’Assumpció en Agost de 1970 i va romandre ací fins el mes de setembre de l’any 1976. Per tant, vaig viure a Xixona durant sis anys, però quatre anys després es va produir un canvi en la meua vida: vaig deixar l’exercici del ministeri sacerdotal i vaig iniciar una relació amb una xixonenca, la que des de fa quaranta-tres anys és la meua dona i que en Xixona és coneguda entre la gent ja entrada en anys com “Marujita la del Caramelero”. Per tant, puc definir-me com a xixonenc d’adopció i sentiments.

I respecte a la definició del pròleg, cal dir que, efectivament, soc catòlic practicant (en fidelitat conflictiva, és a di,r amb consciència crítica), políticament em situe en l’esquerra progressista (amb molts amics de dretes i consevadors) i respecte a  la revista Saó, avui soc lector i col·laborador esporàdic, però abans havia sigut col·laborador habitual.

Quants anys ha eixit a festes, amb quines filades? I quants anys porta com a Miró?

En realitat, he de dir que, des de l’any 1970, en què vaig vindre a Xixona, passant per Santa Pola (poble al que vaig anar sis anys després destinat des de Xixona, i en el qual començaven aleshores a celebrar festes de Moros i Cristians) i acabant per Guardamar (poble en el qual vivim la meua família i jo des de l’any 1982, i que també començava per aquells anys a celebrar festes de Moros i Cristians) ja són cinquaqnta-cinc anys seguint les festes de Moros i Cristians. Al llarg d’aquest cinquanta-cinc anys, he anat coneixent la festa, estimant-la i estudiant-la.  Inclús des de l’any 1972 vinc col-laborant amb el Programa (per cert que l’any 1972 va ser el primer en què es van publicar dos articles en valencià- un meu i altre d’Amand Picó, encara que algun any anterior Lluís Garrigós havia publicat  poesies seues en valencià).

Malgrat tot això, i contestant la teua pregunta, a festes solament he eixit dues voltes: l’any 1994 en Guardamar i l’any 2019 en Xixona, en aquesta ocasió incorporant-me amb tota la família Gonzàlez Escudero a la Capitania Cristiana del Contraband i acompanyant a Sabina Alcaraz i Juanje Gilar, Capitana i Banderer. Pert tant, dos anys com a fester i cinquanta-tres com a “miró”, això sí, molt observador, com a estudiós de la Festa que tracte de ser.

Quins són els millors records que tens de les Festes?

Pel que significaven per a una persona que no coneixia les festes de Moros i Cristians, potser els meus millors records van ser els del dia 24 d’agost del 1970. Era la primer volta que les veia, vaig conèxer ja aquell dia moltes persones importants en la meua vida (Àngel Pla, el sagristà; Conxeta, Fineta i Luïseta; Marina el fuster, Tonet i el Pipo-banderer i capitans moros-; Javier i Gerardo-capità i banderer cristians; Peporro, el recent faltat Pepe el Campano-que era Alcalde de Festes-; Andrés “Yesca” que em va convidar a dispara un trabuc en l’alardo… I en la kàbila dels Pirates, vaig conèixer un grup de xicones que em vam presentar els meus predecessors (Juanele i Samuel), i entre les quals es trobava la que anys després es convertiria en la meua companya de vida.

Evidentment, des d’aleshores ençà, els records s’amunteguen, però els que he citat-per ser els primers-són els que m’han vingut primer al cap al llegir la pregunta.

Si haguera d’elegir un acte, quin en seria?

Tenint en compte que la major part de temps he sigut “miró”, sense dubte l’Entrada i la baixada de festers i bandes després de les misses del segon i tercer dies de festes. I, per supost, el Moro Traïdor.

Un beguda, un menjar i una peça festera.

Beguda la Marquesa, menjar la Pericana, i peces festeres “Churumbelerías”, “Un moble més” i “Llanero i President”.

En quin estat veu la Festa?

En general, les veig bé. Ha millorat en molts aspectes respecte a les primeres que vaig conèixer, però hi han aspectes puntuals que cal millorar. Recorde que enllà per l’any 1976, quan van ser capitans del bàndol Moro els Marrocs-amb Punyal com a capità-entrevistaven en Informació al “tio Sevillo” i a la pregunta sobre què calia per a ser un bon fester, va respondre que “el ensayo y el estudio”. Doncs això!

Com descriuria les festes de Xixona?

Per a mi, les festes de Xixona són un referent. Com he dit abans, ací vaig conèixer els Moros i Cristians per primera vegada, estant en Xixona vaig tindre l’oportunitat de veure les de Mutxamel, Villena, Ibi… Després vaig conèixer les de Santa Pola i Guardamar (aquestes introduïdes ací, entre altres, per José Manuel Gòmez Ferrer, casat com jo amb una xixonenca, i que, igual que jo, va veure per primera vegada les festes en Xixona). Però, el meu punt de referència quan parle de festes de Moros i Cristians (ara també introduïdes en moltes poblacions del Baix Segura) són sempre les de Xixona.

Vostè és un gran defensor de la llengua? Veu que ha perdut ús en les Festes?

En relació amb la llengua he de dir una cosa prèvia. Quan jo vaig vindre a Xixona, no parlava el valencià-soc nascut en Torrevella i educat acadèmicament en Oriola-però l’entenia tot i, a més, el llegia i l’escrivia de manera prou acceptable. La qual cosa va fer que, incorporat com a col.laborador del Grup de Teatre del Club Joventut i havent de representar una obra dramàtica (Barracó 62) escrita en valencià, Pepito Fajardo m’encarregara a mi ser-per la meua condició de saber llegir el valencià-apuntador de aquella obra. Com a conseqüència d’aquells assaigs, jo vaig aprendre el suficient vocabulari com per a soltar-me a parlar al poc temps.

Evidentment l’ús del valencià en la festa ara és molt superior al dels anys setanta del segle passat. Vol dir això que ara estem en un nivell òptim d’ús del valencià en la festa? Jo, respectant opinions contràries que hi  puguen haver, crec que encara hem d’avançar molt-tot i que hem avançat prou- en la normalització del valencià tant  en les Festes com  en la vida diària.

I anem calfant el tema. És un corrector de la Crònica de Festes, i com li ha relatat al cronista, aquest no ha tingut present la part, o opinió de l’església, en un relat subjectiu, sempre la “culpa” és de l’altra. Quina opinió té al respecte.

És un tema que en Xixona aixeca esgarrifances i, per això, vull ser molt prudent al moment de pronunciar-me. I el primer que he de dir, des de la prudència, és que les festes de tots els pobles-i, per tant, també les de Xixona- si les contemplem en comparació amb temps més o menys llunyans, observarem que han experimentat canvis. Sense anar més lluny, en Xixona fins a primeries del segle XX les festes es celebraven al mes de gener per Sant Sebastià i aleshores es van passar a l’agost per Sant Bartomeu (és lògic pensar que aquest canvi es va produir fugint del fred del mes de gener). Igualment, fa trenta o quaranta anys no es tocava l’himne “Jijona en Fiestas” i ara serien inconcebibles les nostres festes sense eixe acte tant emblemàtic el primer dia  rere la presentació de Bandes. Igual es pot dir del Pregó de Festes, que fa quaranta anys no es feia, de l’elecció de “Festers de l’any” o del començament de l’Entrada al crit de “Per Sant Bertomeu i Sant Sebastià, que comence l’entrà” per part d’eixos festers distingits.

Per tant, en principi, benvinguts els canvis per a millorar la festa, i en Xixona hem tigut diversos canvis com és evident.

 Però també hi ha que considerar que els canvis, a més de per a millorar la festa, cal que susciten el major consens possible. No sabem com van reaccionar els xixonencs de primeries del segle XX quan les festes es van traslladar de Sant Sebastià a Sant Bartomeu, però sí sabem, a la vista dels fets que així com  introduir el Pregó, el nomenament de “Festers de l’any” o l’Himne de Festes han suscitat un consens tan ample que podríem parlar d’acceptació unànime, per contra el canvi de data de la processó ha generat reaccions diverses entre festers, mirons i poble en general.

Des d’eixa constatació innegable (unanimitat en la introducció de l’Himne i divisió major o menor, però divisió, en el canvi de dia de la processó) hem de pensar que alguna cosa s’ha fet malament, o al menys no s’ha fet amb el tacte i la mesura requerida, i tot això donant per fet la total absència de mala intenció per part de la Federació.

Si no estic mal informat, el canvi es va produir rere tres votacions. No sabem si les tres votacions són perquè, per norma o costum, quan s’han de fer canvis en tradicions centenàries (celebrar la processó el tercer dia de festes era norma en Xixona des de principis del segle XX, és a dir des de fa quasi cent vint anys) o perquè en los dos primeres votacions el resultat va ser molt ajustat i per a fer eixe canvi la Federació volia un resultat molt clar. Siga el que siga, ací tenim un problema de mala comunicació entre Federació, festers i poble en general.

I, una vegada produït el canvi, va haver (al meu humil parer) una greu falta de comunicació amb la Parròquia i els seus responsables (el Cura Pàrroc i el Consell de Pastoral de la Parròquia).

Les festes de Moros i Cristians tenen, com totes les festes dels pobles, una doble consideració: són festes cíviques (perquè es desenvolupen en l’àmbit de lo públic-en els carrers dels pobles-) i religioses (perquè es celebren en honor d’un o uns patrons-en el nostre cas en honor a Sant Sebastià i Sant Bartomeu). Jo sé que, per sota d’aquesta doble consideració de la festa com a cívica i religiosa, hi ha un debat de si en una societat laica no seria millor separar ambdues vessants, però el cas és que, mentre eixe debat no es produisca i arribem a conclusions, ara per ara les festes són cíviques i religioses i, en conseqüència, la Festa i el seu òrgan de govern (la Federació) per a la seua organització s’ha de coordinar amb l’autoritat civil (l’Ajuntament) i l’autoritat religiosa (el cura Pàrroc i el seu Consell Parroquial). Així es desprén de la lectura de l’article 4 dels Estatuts de la Federació de Sant Bartomeu i Sant Sebastià. Eixe article està destinat a parlar dels fins de la Federació i, en el seu apartat d) diu literalment el següent: “coordinar la organización de los actos festeros con las actividades que en este sentido correspondan a las autoridades locales y demás instituciones”.

És evident que el canvi de dia de la processó (que, segons eixe canvi, continua dins de la festa però fora del principal cicle fester-dissabte, diumenge i dilluns-) no es va coordinar amb l’autoritat religiosa, sinò que se li va comunicar sense dret a rèplica. Hauria sigut idèntica la postura de la Federació si l’Ajuntament no haguera acceptat el canvi com no el va acceptar l’església?.

I ací, des de la prudència-o al menys intentant ser prudent-la meua resposta a la pregunta i la meua advertència al revisar la crònica de festes i fer notar que la mateixa carregava totes les tintes sobre l’actuació de l’actual pàrroc, sense tindre en compte el posicionament de la Parròquia i els antecedents que hem resaltat.

L’any passat es van produir fets que millor no s’hagueren produït. Però, prèviament, caldria reconèixer que l’actitud de la Federació-potser que de bona fe, però totalment errònia-no va ser la correcta al imposar  un canvi que, segons estatuts de la pròpia Federació, havia d’haver sigut coordinat.

Aquesta és la meua opinió, que expresse demanant perdó a aquells que els puga molestar i desitjant de cor que s’arribe a una solució consensuada i acceptable per tots.

Creu que s’ha perdut la vessant religiosa en la Festa?

És evident que la religiositat d’ara, i em referisc a Xixona, ha minvat o disminuït si la comparem amb la situació de l’any 1970, quan vaig arribar jo a Xixona. Per una part és normal: són temps diferents, un de nacionalcatolicisme i altre de democràcia en una societat laica; són també distintes generacions, possiblement el 80% dels festers actuals no havien nascut a l’any 1970. Jo pensava que era una situació, la de disminució de la vessant religiosa, normal i comú a tots els pobles. Però ara que, gràcies a Intercomarcal televisió, ens enterem de com són i transcorren les festes de Moros i Cristians de la majoria de pobles i ciutats de les comarques més meridionals del País Valencià, em sorprenc observant que, en comparació als altres pobles, en les nostres festes no diré que s’ha perdut eixa vessant, però sí que va endarrerint a marxes forçades. És la meua percepció, que pot ser equivocada, pero així la veig.

Però, com a home templat i raonat, quins creu que serien els passos ha prendre?

Si la pregunta va dirigida al tema de la possible o no pèrdua de la vessant religiosa en la festa, no tinc la solució, què més voldria jo!. Possiblement ens calga un debat seriós i assossegat sobre aquest tema i ens ajudaria a descobrir com, des dels valors de la Il.lustració, són compatibles en la festa la vessant cívica o laica i la religiosa sense que ninguan de les dues sensibilitats puga sentir-se agredida.

Si la pregunta va dirigida a solucionar “el problema de la processó”, no hi ha un altre camí que el diàleg des del respecte mutu entre Federació, Ajuntament i la Parròquia. Abans existia entre els integrants de la Federació la figura de l’assessor religiós”, figura que ara no sé si existeix. Probablement si haguera existit les coses haurien sigut d’alttra manera.

La situació, pensa, que necessitaria una persona neutra per a solucionar el problema? Qui pensa que podria ser?

Jo personalment no pense en ninguna persona en concret, però possiblement si cada part interessada aportara tres o quatre noms i es deliminara molt bé allò que cada part  considera imprescindible respectar, es podria arribar a un “mínim comú denominador” que, sense satisfer al cent per cent a tots, puguera ser acceptable per totes les parts implicades.

Els actes o aspectes que necessiten una millora…

Jo crec que l’Entrada es fa massa llarga, i té difícil solució per la senzilla raó de què la Plaça és molt curteta i els festers volen, amb tota la raó, lluir-se i gaudir de la festa. En altres poblacions (Villena o Guardamar posem per cas) el trajecte a seguir per festeres i festers és de més de dos kilòmetres i, en un espai aixi, hi ha temps de sobra pel lluiment.

Però en Xixona el trajecte és el que hi ha. Altres pobles han solucionat  el problema separant entrada mora i entrada cristiana…

Quina solució, penses, pot tenir la processó?

Crec que ja he contestat abans la pregunta

Veu bé la idea de juntar els dos Mig Anys? Sembla que la gent encara no ho sap el motiu!

Crec que tot allò que es faça per tal d’aconseguir una col.laboració entre les dues festes és positiu i cal recolzar-lo. Però, efectivament i com dius, s’observa per part de la població resident tot l’any en Xixona una espècie de passotisme sobre les festes dels gelaters.